Exposició a la Fundació Antoni Tapies fins el 19 d’abril de 2020.
Antoni Tapies i les arts escèniques.
La Fundació Tàpies exposa des de novembre de 2019 i fins el 19 d’abril material de l’obra escenogràfica del pintor a partir de pintrues, dibuixos, gravats i material documental de la Fundació.
A l’exposició hi trobem peces de la col·lecció de l’artista com una màscara japonesa de teatre Noh, que mostra l’interès de l’artista pel món del teatre i l’escena
Aquest interès, que va mantenir durant tota la vida, li venia de família: L’avi d’Antoni Tàpies, Francesc Puig, va ser llibreter a Barcelona, i el seu besavi, Eudald Puig i Soldevila, el primer editor d’obres de teatre en català.
Amb Brossa, amb qui unia una gran amistat, van col·laborar estretament en projectes teatrals on Brossa hi posava el llibret i Tàpies s’encarregava de l’escenografia.
La figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli,admirada per Tapies i Brossa, es troba documentada a l’exposició, on hi destaca la fascinació per la màgia i per l’òpera compartida pels dos artistes i amics i que es pot veure en diferents peces del pintor.
Les tres primeres intervencions van ser fetes en estreta col·laboració amb Joan Brossa, autor dels llibrets. Or i sal (1961), la primera, presentada al Palau de la Música, on la tramoia de l’escenari quedava a la vista; Semimaru, teatre japonès, (1966) al teatre de l’Aliança del Poble nou, amb música del compositor Josep M. Mestres i Quadreny; i L’armari en el mar (1978), on s’hi exhibien els fracs dels músics sobre l’escenari i que va ser estrenada al Teatre Lliure, sota la direcció de Fabià Puigserver i Pere-Jordi Graells.
L’any 1982 Tàpies va formar part d’una experiència teatral en espais alternatius de París amb L’Éboulement, un text dramàtic del poeta i dramaturg Jacques Dupin.
Johnny va agafar el seu fusell (1989), un muntatge estrenat al Mercat de les Flors i basat en la novel·la homònima de Dalton Trumbo, va ser la darrera intervenció de Tàpies als escenaris catalans.
Per finalitzar, a l’exposicio també hi trobem el projecte escenogràfic fallit per a l’òpera Cap de mirar, que s’hauria d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991 i que, amb l’incendi del Gran Teatre, mai va arribar a terme.
A l’exposició també hi trobem una tria d’obres coetànies i properes a les col·laboracions escenogràfiques del pintor, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre.
